Aprofitaré la meva primera entrada en aquest blog (hola Maria!) per a cotinuar amb el tema de la música. En aquest cas, però es tracta d'una peça de música popular.
La cançó del lladre
(Popular catalana)
Quan jo n'era petitet
festejava i presumia,
espardenya blanca al peu
i mocador a la falsia.
Adéu, clavell morenet!
Adéu, estrella del dia!
I ara, que ne sóc grandet,
m'he posat a mala vida.
Me só posat a robar,
ofici de cada dia.
Vaig robar un traginer
que venia de la fira,
li prenguí tots els diners
i la mostra que duia.
Quan he tingut prou diners,
he robat també una nina,
l'he robada amb falsedat,
dient que m'hi casaria.
La justícia m'ha pres
i en presó fosca en duia.
La justícia m'ha pres
i em farà pagar amb la vida.
Bé, ara ja hem vist la lletra. Sempre m'ha agradat aquesta faceta "macarrilla" de les cançons populars. Les cançons irlandeses sobre borratxos o les picantones de les quals la tradició catalana en va plena, per posar un exemple. Tenen un no sé què de subversiu que sempre m'ha atret.
Aquest cas no és pas una excepció. La lletra és ben clara, el protagonista és un peça. Però la meva intenció avui no és pas analitzar-la sinó parlar una mica de les versions.
Escoltem una versió més o menys canònica de la "Cançó del lladre":
Bè, Serrat fa seva la peça, això no es pot negar. Però, el trasfons que transmet la cançó és el més tradicional: la malenconia. El lladre canta la cançó quan sap que la justícia li farà pagar totes les seves malifetes amb la vida. Així doncs, repassa la seva vida amb tristesa i hom diria que fins i tot arrepentiment.
Res a objectar, és clar, però, i aquesta versió?:
La Troba Kung-Fu. Aquesta gent agafa la cançó i fa una cosa ben interessant. La converteix en rumba. La "agitana". És la mateixa lletra però és un altre lladre. El lladre que va viure rient i morirà rient-se de la justícia. El pícar fins a les últimes conseqüències.
No us sembla una transformació ben interessant?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada