Repor - Hasta la última gota

• Repor - Hasta la última gota

Pluja constant

La Maria i Jo vam anar a veure Pluja Constant al Villaroel.

La història de dos policies comença amb una escena d'acció amb una banda sonora típica d'aquestes històries (i molt ben trobada). Després la narració es mou entre la novela negra pura y el buddy movie policiac.

Una història tortuosa de policies al fil de la llei, barris marginals, vengances i odis. Amb intensitat, assassinats i persecucions...

I tot això en una obra de teatre amb únicament dos actors (Joel Joan i Pere Ponce). Un excercici de guió magistral que et manté agafat i amb l'ai al coll en els 90 minuts que dura l'obra. 90 minuts que et deixen completament esgotat, corprés, perquè has estat en tensió sense que t'hagis adonat.

I és que, sense minusvalorar la feina dels dos actors i del director que fan un paper magnífic, s'ha de reconèixer que l'autentic mèrit d'aquesta obra es aconseguir exprimir el teatre fins al punt de convertir una història típicament cinematogràfica en pur teatre.

Pa negre

Ahir vaig anar a veure la pel·lícula de Pa Negre, animada per les bones crítiques i amb les sensacions encara recents que em va transmetre la novel·la d’Emili Teixidor, en què està basada la pel·lícula.

Interiorment alguna cosa em deia que probablement em decebria (acostuma a passar quan vas a veure l’adaptació d’un llibre que has llegit i que t’ha agradat molt), però no va ser precisament així. La caracterització dels personatges em va semblar fantàstica i l’ampliació/modificació del fil argumental em va semblar molt sorprenent.

Agustí Villaronga, director del film, cita que “El hecho de ampliar la fuente de inspiración literaria, cuando ya en sí misma Pa Negre es una novela bastante larga, se debe a la voluntad de que la película resultante tenga una línea de acción más contundente [...] Como se trata de una película de emociones, huye del costumbrismo y de la crónica de una época adoptando una postura de género inscrita en el melodrama”. Doncs, crec que va ser un encert encarar la pel·lícula d’aquesta manera. Però, a més, penso que els aspectes més descriptius també es plasmen en un seguit de subtileses (pels diferents escenaris, pels personatges...). Tot i que sí que vaig trobar a faltar el personatge tan carismàtic de l’àvia Mercè que ens acompanya al llarg de la novel·la. 

No obstant, afegiré un parell de crítiques a l’article. En primer lloc, el pas de la infantesa a la realitat del món adult en què es troba el protagonista es veu una mica forçat (a diferència del llibre que el canvi és molt més cromàtic). I també poso un punt negatiu al personatge de la Núria (que a la pel·lícula apareix amb un caràcter una mica incoherent, totalment diferent a la Núria de la novel·la –dèbil, amb por del món- que a mi personalment em va encantar).

Per últim, una felicitació personal a tots els actors joves que hi han participat (el paper de la Roviretes m’ha agradat molt!) i una valoració global molt bona de la pel·lícula. Val la pena!

Una película de fin de semana en mi correo

A veces me encuentro con cosas que me llaman la atención. Situaciones o "cosas" surrealistas. A mi cabeza estas cosas le gustan y me da por perder el tiempo con ellas.

El otro día por ejemplo al abrir el cajón donde guardamos las pocas cosas de botiquín que tenemos en casa (un poco de "betadine" y esparadrapo básicamente) me encontré con un manual de ortografía (y no tengo ni idea de quien lo debe haber puesto allí). Bien, este hecho podría dar para escribir, por ejemplo, sobre los HOYGAN. Pero como podreis ver si seguís el enlace, otra gente ya ha plasmado muy gráficamente todo lo que se puede decir sobre el tema.

En esta anotación quería hablar sobre este otro regalo que me ha dejado el chacho google al lado de un correo de gmail.

Esto que veis arriba es una captura de pantalla de mi gmail.

Bien, el primer enlace mental que he hecho es entre los dos primeros anuncios... Parecen el antes y el después. A esto se le podría llamar simbiosis, uno genera el problema y otro ofrece la solución. Gente matándose por no comer para caminar por una pasarela vestida con unos trapos que no le importan a nadie.

Claro que si ya añades lo del hotel para parejas la cosa ya es más surrealista todavía... es decir, todo junto y revuelto ya sólo podría salir de una película de Antena Tres el domingo por la tarde.

Algo así como...

"Las hermanas kate y Lucy Smith llevaban una vida de lo más normal hasta que pasó la desgracia:

Kate fue con su novio a un hotel para parejas y quedó embarazada adolescente y soltera porque su novio la abandonó en el acto, además se deprimió y contrajo anorexia. Mientras tanto, lucy, que siempre había soñado con triunfar en el mundo de la moda, le tuvo que reconocer al fotógrafo, que se la estaba beneficiando (en un hotel para parejas) a cambio de prometerle un futuro prometedor en el mundo de las pasarelas, que llevaba años siendo bulímica

Ahora, las dos hermanas juntas deberan rehacer su vida en una clínica para personas con sus mismos problemas".

¡Y esto da para toda una tarde de domingo oigan!

Principiante, novato o inexperto

Es decir, Pipiolo.

Claro que pipiolo también es un bar de Barcelona:

Ver mapa más grande

Es un sitio con actuaciones en directo, como el Mediterráneo (que está en la misma calle pero un poco más arriba y que es más grande y más ruidoso).

Ese local debería figurar en mi expediente académico, un compañero y yo nos pasamos un curso entero dejándonos caer por allí un día a la semana. El Pipiolo significa risas con cantautores con voz de cazalla, conversaciones de todo tipo...

"La Barcelona de ahora es una falsa que va de modelna. Ahora, en unas olimpiadas no dejarían que cantasen Los Manolos" Jandro dijo

Y significa, también un wisket de Jack Daniel's i unes quantes cervessetes...

Bien fresquitas.

La cançó del lladre

Aprofitaré la meva primera entrada en aquest blog (hola Maria!) per a cotinuar amb el tema de la música. En aquest cas, però es tracta d'una peça de música popular.

La cançó del lladre
(Popular catalana)

Quan jo n'era petitet
festejava i presumia,
espardenya blanca al peu
i mocador a la falsia.

Adéu, clavell morenet!
Adéu, estrella del dia!

I ara, que ne sóc grandet,
m'he posat a mala vida.
Me só posat a robar,
ofici de cada dia.

Vaig robar un traginer
que venia de la fira,
li prenguí tots els diners
i la mostra que duia.

Quan he tingut prou diners,
he robat també una nina,
l'he robada amb falsedat,
dient que m'hi casaria.

La justícia m'ha pres
i en presó fosca en duia.
La justícia m'ha pres
i em farà pagar amb la vida.


Bé, ara ja hem vist la lletra. Sempre m'ha agradat aquesta faceta "macarrilla" de les cançons populars. Les cançons irlandeses sobre borratxos o les picantones de les quals la tradició catalana en va plena, per posar un exemple. Tenen un no sé què de subversiu que sempre m'ha atret.

Aquest cas no és pas una excepció. La lletra és ben clara, el protagonista és un peça. Però la meva intenció avui no és pas analitzar-la sinó parlar una mica de les versions.

Escoltem una versió més o menys canònica de la "Cançó del lladre":


Bè, Serrat fa seva la peça, això no es pot negar. Però, el trasfons que transmet la cançó és el més tradicional: la malenconia. El lladre canta la cançó quan sap que la justícia li farà pagar totes les seves malifetes amb la vida. Així doncs, repassa la seva vida amb tristesa i hom diria que fins i tot arrepentiment.

Res a objectar, és clar, però, i aquesta versió?:


La Troba Kung-Fu. Aquesta gent agafa la cançó i fa una cosa ben interessant. La converteix en rumba. La "agitana". És la mateixa lletra però és un altre lladre. El lladre que va viure rient i morirà rient-se de la justícia. El pícar fins a les últimes conseqüències.

No us sembla una transformació ben interessant?

Benvinguda

Comencem amb un clàssic! Aquesta peça l'he descobert recentment i des d'aleshores m'ha alegrat molts moments. Que la gaudiu!